El tercer concepte clau es tracta de l’empatia. S’entén com a capacitat personal per connectar de manera respectuosa i sincera amb els sentiments i les emocions d’una altra persona i comprendre així els seus arguments i els seus punts de vista. En definitiva, vol dir saber-se posar en el lloc de l’altre, o com diuen els anglesos, “to put oneself in another person’s shoes” (posar-se en les sabates d’una altra persona). L’empatia implica tant la reacció afectiva com l’estructuració cognitiva.
Els límits del propi ego han de ser prou flexibles com per a que es pugui donar l’empatia sense que això vulgui dir adoptar els sentiments dels altres com a propis i estar bé amb tothom. Tampoc es tracta d’ estar d’acord en tot amb un altre amb pèrdua de la pròpia identitat. L’empatia apareix abans que l’acord i el recolzament.
Per arribar a ser empàtic cal haver madurat cognitivament i emocional, cal tenir un llenguatge desenvolupat, capacitat de pensament simbòlic i de pensament en perspectiva (mirar les persones i els fets des d’un altre angle que el propi).
L’empatia és el valor per excel.lència en les relacions humanes. Tenir la capacitat d’empatitzar és un avantatge social ja que significa que s’és sensible, respectuós i de confiança. Ser empàtic és una condició indispensable per desenvolupar una personalitat moral. Martin Hoffman, investigador de l’empatia, afirma que en l’empatia hi ha les arrels de la moral, és el fonament de l’actitud ètica.Una persona que no sigui capaç d’entendre els sentiments i arguments d’una altra no podrà tenir vivències morals ja que per això cal tenir la capacitat de veure més enllà de la pròpia perspectiva. Per a una formació moral cal la interacció social i aquesta, sense empatia, queda extremadament limitada.
L’empatia té dos components: un afectiu i un altre cognitiu. Piaget afirmava que els infants comencen la vida amb el seu únic punt de vista, en una etapa d’egocentrisme. Només gradualment s’donaran de que hi ha un món més enllà d’ells mateixos i que en aquest món hi ha persones que tenen sentiments. En el període d’Educació Infantil els infants comencen a reconèixer els diferents signes emocionals de les altres persones, encara que no tenen la mena d’empatia que els permetria identificar-se amb altres o sentir els seus sentiments. Aquesta primera conscienciació és un pas endavant cap a la veritable empatia ja que quan els nens s’adonen que els altres també tenen sentiments es tornen sensibles per descubrir quins són aquests sentiments. A partir dels sis o set anys comença l’etapa de l’empatia cognitiva, és a dir, la capacitat de veure les coses des de la perspectiva d’un altre. Les habilitats per situarse en la perspectiva de l’altre s’amplien a mesura que es va sent capaç d’anticipar els pensaments i els sentiments de les altres persones. A partir dels onze anys l’empatia pot arribar fins a persones mai vistes ni conegudes.
Investigacions fetes amb nens molt petits demostren que l’empatia és innata. L’ésser humà genèticament està preparat per a ser complaent i considerat, però aquestes capacitats poden restar latents si no se les estimula. També poden desaparèixer quan l’infant viu situacions de crueltat, tant física com emocional, d’abandonament i explotació, aleshores, si no s’intervé, pot arribar a ser insensible i devastador. En aquestes circumstàncies adverses molts nens no assoleixen la capacitat de remordiment, no senten compassió pel sofriment dels altres.
En els seus estudis sobre el desenvolupament moral Kholberg considera que tothom passa per unes faseses de creixement moral i que aquestes fases són universals. Són sis estadis que comencen a l’etapa d’Educació Infantil:
1- Estadi d’heteronomia.
2- Estadi d’individualisme i intercanvi.
3- Estadi d’expectatives interpersonals.
4- Estadi del sistema social i consciència.
5/6- Estadi post-convencionals.
En el tracte amb cadascun dels nostres alumnes és imprescindible saber quins sentiments provoquen les nostres actituds i demandes. Tenim la responsabilitat de conèixer quins sentiments tenen vers ells mateixos i cap els altres i el per què. És necessari comprendre els seus interessos, escoltar els seus raonaments. El fet de que hi hagi alumnes que presenten manca d’empatia no hauria de ser mai justificació de conductes no empàtiques per part del mestre. Els educadors tenim l’obligació de ser adaptatius donant sempre un tracte de dignitat i respecte .
Per compartir les alegries i les afliccions dels nostres alumnes cal que estiguem ben informats de la seva situació, en tota la seva complexitat, mantenint de manera constant un contacte personal de diàleg i confiança. Com sinó, podem fer l’intent de sentir i comprendre el mateix que cada nena i cada nen sent? Si bé sempre ens huriem d’adaptar a cada alumne, és del tot imprescindible l’adaptació a la vida afectiva dels que viuen familiar, desatenció afectiva, etc. Les diferents realitats i les diferents motivacions de l’alumnat s’han de transmetre a la resta de professorat i personal de l’escola (monitors, especialistes ...) com a acció tutorial.
Els límits del propi ego han de ser prou flexibles com per a que es pugui donar l’empatia sense que això vulgui dir adoptar els sentiments dels altres com a propis i estar bé amb tothom. Tampoc es tracta d’ estar d’acord en tot amb un altre amb pèrdua de la pròpia identitat. L’empatia apareix abans que l’acord i el recolzament.
Per arribar a ser empàtic cal haver madurat cognitivament i emocional, cal tenir un llenguatge desenvolupat, capacitat de pensament simbòlic i de pensament en perspectiva (mirar les persones i els fets des d’un altre angle que el propi).
L’empatia és el valor per excel.lència en les relacions humanes. Tenir la capacitat d’empatitzar és un avantatge social ja que significa que s’és sensible, respectuós i de confiança. Ser empàtic és una condició indispensable per desenvolupar una personalitat moral. Martin Hoffman, investigador de l’empatia, afirma que en l’empatia hi ha les arrels de la moral, és el fonament de l’actitud ètica.Una persona que no sigui capaç d’entendre els sentiments i arguments d’una altra no podrà tenir vivències morals ja que per això cal tenir la capacitat de veure més enllà de la pròpia perspectiva. Per a una formació moral cal la interacció social i aquesta, sense empatia, queda extremadament limitada.
L’empatia té dos components: un afectiu i un altre cognitiu. Piaget afirmava que els infants comencen la vida amb el seu únic punt de vista, en una etapa d’egocentrisme. Només gradualment s’donaran de que hi ha un món més enllà d’ells mateixos i que en aquest món hi ha persones que tenen sentiments. En el període d’Educació Infantil els infants comencen a reconèixer els diferents signes emocionals de les altres persones, encara que no tenen la mena d’empatia que els permetria identificar-se amb altres o sentir els seus sentiments. Aquesta primera conscienciació és un pas endavant cap a la veritable empatia ja que quan els nens s’adonen que els altres també tenen sentiments es tornen sensibles per descubrir quins són aquests sentiments. A partir dels sis o set anys comença l’etapa de l’empatia cognitiva, és a dir, la capacitat de veure les coses des de la perspectiva d’un altre. Les habilitats per situarse en la perspectiva de l’altre s’amplien a mesura que es va sent capaç d’anticipar els pensaments i els sentiments de les altres persones. A partir dels onze anys l’empatia pot arribar fins a persones mai vistes ni conegudes.
Investigacions fetes amb nens molt petits demostren que l’empatia és innata. L’ésser humà genèticament està preparat per a ser complaent i considerat, però aquestes capacitats poden restar latents si no se les estimula. També poden desaparèixer quan l’infant viu situacions de crueltat, tant física com emocional, d’abandonament i explotació, aleshores, si no s’intervé, pot arribar a ser insensible i devastador. En aquestes circumstàncies adverses molts nens no assoleixen la capacitat de remordiment, no senten compassió pel sofriment dels altres.
En els seus estudis sobre el desenvolupament moral Kholberg considera que tothom passa per unes faseses de creixement moral i que aquestes fases són universals. Són sis estadis que comencen a l’etapa d’Educació Infantil:
1- Estadi d’heteronomia.
2- Estadi d’individualisme i intercanvi.
3- Estadi d’expectatives interpersonals.
4- Estadi del sistema social i consciència.
5/6- Estadi post-convencionals.
En el tracte amb cadascun dels nostres alumnes és imprescindible saber quins sentiments provoquen les nostres actituds i demandes. Tenim la responsabilitat de conèixer quins sentiments tenen vers ells mateixos i cap els altres i el per què. És necessari comprendre els seus interessos, escoltar els seus raonaments. El fet de que hi hagi alumnes que presenten manca d’empatia no hauria de ser mai justificació de conductes no empàtiques per part del mestre. Els educadors tenim l’obligació de ser adaptatius donant sempre un tracte de dignitat i respecte .
Per compartir les alegries i les afliccions dels nostres alumnes cal que estiguem ben informats de la seva situació, en tota la seva complexitat, mantenint de manera constant un contacte personal de diàleg i confiança. Com sinó, podem fer l’intent de sentir i comprendre el mateix que cada nena i cada nen sent? Si bé sempre ens huriem d’adaptar a cada alumne, és del tot imprescindible l’adaptació a la vida afectiva dels que viuen familiar, desatenció afectiva, etc. Les diferents realitats i les diferents motivacions de l’alumnat s’han de transmetre a la resta de professorat i personal de l’escola (monitors, especialistes ...) com a acció tutorial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario